Miquel Martí i Pol

• Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter, Osona 1929 - íd. 2003 ) fou un poeta català, un dels més populars del segle XX.

  Biografia

  Va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona. D'origen obrer, Martí i Pol va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada. Va aprofitar aquesta època per llegir abundosament, i que el feu decidir dedicar-se a l'escriptura.

  El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC. L'any 1970 se li diagnosticà una esclerosi múltiple, el que li provocà que l'any 1973 hagués d'abandonar la seva feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.

  El 1978 rep un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.

  Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

  Activitat literària

  El 1954 va publicar el seu primer llibre de poesia i guanya el Premi Ossa menor amb Paraules al vent. L'any 1977 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra El llarg viatge, i al llarg de la seva carrera ha rebut tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana l'any 1979 per Estimada Marta, el 1991 per Suite de Parlavà i el 1994 per Un hivern plàcid.

  En les últimes dècades del segle XX, la seva obra va esdevenir popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.

  També va destacar com a traductor al català d'Antoine de Saint-Exupéry (Ciutadella, en col·laboració amb Jordi Sarsanedas, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, 1968) Simone de Beauvoir (La mesura de l'home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics, 1969, El pensament salvatge, 1971), i d'obres de Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Émile Zola, Jean Racine, Joris-Karl Huysmans i Roland Barthes, entre d'altres.

  Al llarg de la seva carrera literària ha rebut diversos premis, entre ells:

• 1978 Premi Fastenrath
• 1983 Creu de Sant Jordi
• 1991 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
• 1992 Medalla d'Or al Mèrit en las Belles Arts
• 1998 Premi Nacional de Literatura
• 1999 Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

 

 

A claus de sorra

" A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d'un verd agosarat.
Les noies passaran i diran: - Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m'espera
i a crits estriparé l'embruix que me'n separa. "


Salveu-me els ulls

" Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada. "

 

 

COMENTARI: He escollit aquest dos poemes perquè m'agrada com fa servir les paraules per descriure la situació del primer, i com demostra que ell es queda sol i hi han moltes parelles juntes, i magrada el segon perquè també crec que gracies als ulls som el que som i actuem segons el que els ulls ens mostren.