Joan Vinyoli i Pladevall

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 3 de juliol de 1914- 30 de novembre de 1984) fou un poeta català

L'any 1974 fou guardonat amb el Premi Lletra d'Or per I encara les paraules. Ha estat guardonat dues vegades amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per Ara que és tard (1976) i Passeig d'aniversari (1984). Per aquesta última obra l'any 1985 fou guardonat amb el Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles.

Així mateix l'any 1982 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.

La seva obra és la següent:

1. Primer desenllaç. Ed. Residència d'estudiants, 1937.
2. De vida i somni. Ariel, 1948.
3. Les hores retrobades. Els llibres de l'Óssa Menor, 1951.
4. El Callat. Els llibres de l'Óssa Menor, 1956.
5. Realitats. Els llibres de l'Óssa Menor, 1963.
6. Tot és ara i res. Edicions 62, 1970.
7. Encara les paraules. Edicions 62, 1973.
8. Ara que és tard. Edicions 62, 1975.
9. Poesia completa 1937-1975. Ariel, 1975.
10. Vent d'aram. Proa, 1976
11. Llibre d'amic. La Gaya Ciencia, 1977.
12. El griu. La Magrana, 1978.
13. Obra poètica 1975-1979. Ed. Crítica, 1979.
14. Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1980.
15. A hores petites. Ed. Crítica, 1981.
16. Antologia poètica. Proa, 1981.
17. Domini màgic. Empúries, 1984.
18. Passeig d'aniversari. Empúries, 1984.
19. Cants d'Abelone. Empúries, 1987.
20. Obra poètica completa. Col·lecció Clàssics Catalans. Edicions 62 - Diputació de Barcelona, 2001.

MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

comentari: El primer parràgraf ens explica cuan ell montava el pessebre de petit a la nit, d'amagat, com el montava posan pesa a pesa amb la morsa humida...el segon parràgraf ja que és l'últim compara com feia el pessebre de petit, ara ja es gran i li costa fer un poema ja que li tremolen les mans de lo vell que es, tant sols mira la tenebra perque ja no hi pot fer res.

_________________________________________________________

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

comentari: Aquest poema parla sobre els sentiments, d'escoltar, parlar i veure per extreure els nostres sentiments i que ens arribin al nostre cor.Fa una comparació amb un àgila, les ales ven obertes i els ulls ven oberts per veure tot en una nit fosca.