Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875 - 29 de desembre de 1926) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux, al llac de Ginebra. La llarga estada a París entre gener i agost de 1925 fou un intent d’escapar de la malaltia amb un canvi de decorat i de condicions de vida. Malgrat tot, encara va publicar poemes solts importants els anys 1923 a 1926 (inclosos Gong i Mausoleu), a més d’una exhaustiva obra lírica en francès.

Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp. Trià el seu propi epitafi:

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.

 

 

 

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

 

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

 

 

 

Comentari: Aquest poema parla de l'amor que sent l'autor per una persona, la qual l'esta rebutjant o no l'estima com ell voldria. Per aixo ell explica el que pasaria si ella li anes imposibilitzant les diferents parts del cos. Aixo es una comparacio amb la realitat, vol dir, que encara que ella li vagi dient que no o ell no trobi cap manera perque ella se n'adoni del que ell sent per ella, seguira lluitan i no ho deixara de fer mai, ja que vol aconseguirla de cualsevol manera.

 

He triat aquest poema perque m'agrada la representacio que fa de quan insistim molt en alguna cosa, encara que no ho aconseguim i m'agrada també perque es veritat que podriem arribar a fer cualsevol cosa per tal d'aconseguir el nostre objectiu i encara que ens costi o ens ho impedisin, nosaltres seguiriem lluita sota cualsevol concepte.

Dolors Miquel

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

Enric Casassas

Vida i obra

Barcelona, 1951.

Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.

Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona.

Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.

Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme..., el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.

El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca) que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.

Té poemes, proses i articles a les publicacions: Trilateral, Lletra de canvi, Àrtics, Nexus, Circulatori, Diari de Barcelona, Literatura, Castus, Fenici...

[Dins Que dormim? hi ha la seva bibliografia poètica completa].

Diu: "La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n, millor."

Casassas explica una de les seves gires a la revista Vertigen , Especial gira uuuh!(container)

 

 

 

 

PER ESTIMAR 

Tot ho veres venir manco l'amor, 
l'amor no el veres ni quan era aquí 
dant-te la mà: t'ho van haver de dir. 
T'ho van haver de dir i aixís i tot 

quan el vas haver vist l'amor ja no 
era com el que tu n'havies vist. 
Quan creus entendre'l ja s'ha convertit 
en més amor, i sempre et costa molt 

d'entendre que has entès sense saber 
la gran lliçó que no aprofita mai, 
i si no espera que se't gasti el ble, 

se't vagi la baieta desgastant 
i el forat a la mitja del cafè, 
a poc a poc, s'anem fent ignorants. 

 

Comentari: He triat aquest poema perquè quan l'he llegit he vist que tenia molta raó al parlar així de l'amor, que es una cosa que encara que intentem entendre, costa molt i quan el tenim i ens adonem ja no es el mateix amor, sino que s'ha convertit en mes o en menys. Això ens fa veure que som molt ignorants en segons quins aspectes. 

 

 

 

 

EFECTES DE LA POR 

Quan l'hivern puja als ulls i el plor ja es gela 
i el pensament comença a encarcarar-se 
i ja no raja re sinó suor 

és quan el preu de molta i mòlta pela 
acut la por tapant el mur del càrcer 
i et torna els plors pensats sots cobertor. 

La sensació d'estar viu s'aguditza 
i el cos no gosa fer cap moviment 
quan sent la punta de cada urpa i dent 
d'un animal que el té i l'immobilitza 

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza, 
com si et digués "si et mous, ja has dit amén" 
i tu només saps foll estar content 
perquè no et mata el llop que t'esclavitza. 

 

Comentari: He triat aquest poema perquè m'ha fet gracia la comparació final que fa entre la por i el llop que sempre a simbolitçat això, també com amb les paraules que utilitza profunditza tant en una definició tant complexa com es la de la por. 

 

 

Fernando Pessoa

A les tres i vint de la tarda del 13 de juny de 1888 neixia a Lisboa, capital portuguesa, Fernando Pessoa. El part va ocòrrer al passadís esquerra del num. 4 de la Plaça de São Carlos, davant de l'òpera de Lisboa (Teatre de São Carlos). El seu pare era funcionari públic del Ministeri de Justícia i crític musical del «Diário de Notícias», Joaquim de Seabra Pessoa (38), natural de Lisboa; la seva mare Maria Magdalena Pinheiro Nogueira Pessoa (26), natural de l'Illa Terceira (Açores). Vivien amb ells la seva àvia Dionísia, dement mental i les seves dues filles, Joana i Emília.

Fou batejat el 21 de juliol a l'Església dels Martirs, a Chiado (Lisboa). Els seus padrins van ser la seva tia Anica (Ana Luísa Pinheiro Nogueira, tia materna) i el General Chaby. La raó per escollir el nom de Fernando António es troba relacionat amb Sant Antoni de Lisboa: la seva família reclamava un vincle genealògic amb Fernando' de Bulhões, nom de baptisme de Sant Antoni de Lisboa. Aquest dia, que tradicionalment és considerat consegrat a Lisboa, és precisament el 13 de juny, dia en que Fernando Pessoa va nèixer.

La seva infància i adolescència van estar marcades per fets que l'influenciaren posteriorment. A les 5 del mati del 24 de juliol de 1893, el seu pare mor als 43 anys d'edat víctima de tuberculosi. El Diário de Notícias en fa ressó aquell mateix dia. Joaquim de Seabra Pessoa va deixar el jove Fernando quan sols tenia cinc anys, la seva mare i el seu germà Jorge que moriria l'any següent sense haver-se completat un any de la mort del seu pare. La mare, per causa d'aquests dramàtics fets, es veu obligada a subhastar part del mobiliari i la família es muda a una casa mes modesta, el corredor 3 del num. 104 del carrer Sant Marçal. És també en aquest període que sorgeix el seu primer pseudònim, Chevalier de Pas, fet relatat pel propi Fernando Pessoa en una carta a Adolfo Casais Monteiro de 1935 en que parla extensament sobre l'origen dels heterònims. Encara al mateix any crea el seu primer poema, un vers curt com a infantil epígraf de À Minha Querida Mamã (A la meva estimada mama). La seva mare es casa per segona vegada el 1895 per interès, a l'església de São Mamede a Lisboa, amb el comandant João Miguel Rosa, cònsul de Portugal a Durban (Sud-Àfrica), el qual havia conegut ja feia un any. A l'Africa, Pessoa demonstraria posseir habilitats per la literatura ja des de petit.

Pere Quart

 

Joan Oliver i Sallarès, també dit Pere Quart, va nèixer a Sabadell l'any 1899-Barcelona 1986. Es considerat poeta i dramaturg mes important de la literatura catalana del segle XX. Joan Oliver va estudiar dret. Es Poeta, dramaturgo, narrador, traductor y periodista. Fue miembro y Socio de Honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

POEMES

UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

 

Non non, vine, son!

 

Dorm, petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa; fes-te fort per a la mort! Seràs brau o de pau? Seràs carn d'escorxador o màrtir nacional? Tant se val! Per un bou tot és prou. Ara els somnis, vedelló.

 

Non non, vine, son!

 

comentari: Aquest poema va sobre una vaca i el seu vedellet, la vaca l'alimenta i vol que creixi ben de pressa. El prepara per la seva mort ja que o bé servirà per aliment o acabarà mort a la sorra d'una plaça de toros. El bressa per que s'adormi, ja que és l'únic moment que un bou pot arribar a somniar.

______________________

 

Pingüí

Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.

comentari: Aquest poema està extret del llibre de " Bestiari " . El seu vocabulari és en català culte. Tot el poema és una descripció del pingüí .En el primer paràgraf fa una descripció dels seus hàbits, i en el últim paràgraf fa una descripció física del pingüí.

Joan Vinyoli i Pladevall

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 3 de juliol de 1914- 30 de novembre de 1984) fou un poeta català

L'any 1974 fou guardonat amb el Premi Lletra d'Or per I encara les paraules. Ha estat guardonat dues vegades amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per Ara que és tard (1976) i Passeig d'aniversari (1984). Per aquesta última obra l'any 1985 fou guardonat amb el Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles.

Així mateix l'any 1982 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.

La seva obra és la següent:

1. Primer desenllaç. Ed. Residència d'estudiants, 1937.
2. De vida i somni. Ariel, 1948.
3. Les hores retrobades. Els llibres de l'Óssa Menor, 1951.
4. El Callat. Els llibres de l'Óssa Menor, 1956.
5. Realitats. Els llibres de l'Óssa Menor, 1963.
6. Tot és ara i res. Edicions 62, 1970.
7. Encara les paraules. Edicions 62, 1973.
8. Ara que és tard. Edicions 62, 1975.
9. Poesia completa 1937-1975. Ariel, 1975.
10. Vent d'aram. Proa, 1976
11. Llibre d'amic. La Gaya Ciencia, 1977.
12. El griu. La Magrana, 1978.
13. Obra poètica 1975-1979. Ed. Crítica, 1979.
14. Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1980.
15. A hores petites. Ed. Crítica, 1981.
16. Antologia poètica. Proa, 1981.
17. Domini màgic. Empúries, 1984.
18. Passeig d'aniversari. Empúries, 1984.
19. Cants d'Abelone. Empúries, 1987.
20. Obra poètica completa. Col·lecció Clàssics Catalans. Edicions 62 - Diputació de Barcelona, 2001.

MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

comentari: El primer parràgraf ens explica cuan ell montava el pessebre de petit a la nit, d'amagat, com el montava posan pesa a pesa amb la morsa humida...el segon parràgraf ja que és l'últim compara com feia el pessebre de petit, ara ja es gran i li costa fer un poema ja que li tremolen les mans de lo vell que es, tant sols mira la tenebra perque ja no hi pot fer res.

_________________________________________________________

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

comentari: Aquest poema parla sobre els sentiments, d'escoltar, parlar i veure per extreure els nostres sentiments i que ens arribin al nostre cor.Fa una comparació amb un àgila, les ales ven obertes i els ulls ven oberts per veure tot en una nit fosca.

Joan Salvat i Papasseit

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 1894 - 1924), poeta. Signà la seva obra amb el nom de Joan Salvat-Papasseit, aglutinant tots dos cognoms.

Al 1914 va começar a treballar com a bibliotecari de l'Ateneu Enciclopèdic Popular

Cap al 1915 començà a col·laborar, en castellà, a Justicia Social de Reus i, en castellà i català, a Sabadell Federal, on publicà una sèrie d'articles d'ideologia llibertària que signà amb el pseudònim de Gorkiano, per l'admiració que sentia per Màxim Gorki. Els articles en castellà formen dos llibres, Humo de fábrica i Glosas de un socialista. També publicà la «fulla de subversió espiritual» Un Enemic del Poble (nom pres del títol d'una obra de teatre d'Ibsen), que sortí fins al 1919.

Des del 1919 fou un escriptor totalment en català.

Fou un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, notablement en els seus primers llibres, on és palesa l'atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.

Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades.

El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.

Morí de tuberculosi als trenta anys. El seu estat de salut es veu reflectit sobretot en els poemes «Tot l'enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis.

Molts dels seus poemes han estat musicats, entre d'altres, per Eduard Toldrà, Rafael Subirachs, Guillermina Motta, Ovidi Montllor, Feliu Ventura i, sobretot, Joan Manuel Serrat. Aquest darrer també li dedicà la «Cançó per a Joan Salvat-Papasseit», on mesclava textos propis amb els del poeta: «I no sóc modest i estic enamorat d'aquests ulls meus petits...»

 

 

 

Sota el meu llavi el seu,
del llibre El poema de la rosa als llavis

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

-i l'espatlla ben nua

ben blanca

l'ombra corba

incitant

de l'esguard:

 

encara un altre bes

un altre

un altre

 

_quin perfum de magnolia el seu pit odorant!

Joan Salvat Papasseit

 

COMENTARI: He triat aquest poema perque es molt curt i tot i ser-hò està ple de contingut amoròs i crec que l'autor ha expressat molt bé els seus sentiments en tan poques linies.

 

 

PAISATGE

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per ’quí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.

comentari: El següent poema tracta de la descripció d'un paisatge de montanya. Els pirineus nevats, els animals com és el cas de la granota i eñl seu cant, el cel ple de núvols, la montanya verda per els àrbres i les flors, l'aire que fa fred i fort.

Miquel Martí i Pol

• Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter, Osona 1929 - íd. 2003 ) fou un poeta català, un dels més populars del segle XX.

  Biografia

  Va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona. D'origen obrer, Martí i Pol va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada. Va aprofitar aquesta època per llegir abundosament, i que el feu decidir dedicar-se a l'escriptura.

  El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC. L'any 1970 se li diagnosticà una esclerosi múltiple, el que li provocà que l'any 1973 hagués d'abandonar la seva feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.

  El 1978 rep un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.

  Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

  Activitat literària

  El 1954 va publicar el seu primer llibre de poesia i guanya el Premi Ossa menor amb Paraules al vent. L'any 1977 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra El llarg viatge, i al llarg de la seva carrera ha rebut tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana l'any 1979 per Estimada Marta, el 1991 per Suite de Parlavà i el 1994 per Un hivern plàcid.

  En les últimes dècades del segle XX, la seva obra va esdevenir popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.

  També va destacar com a traductor al català d'Antoine de Saint-Exupéry (Ciutadella, en col·laboració amb Jordi Sarsanedas, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, 1968) Simone de Beauvoir (La mesura de l'home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics, 1969, El pensament salvatge, 1971), i d'obres de Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Émile Zola, Jean Racine, Joris-Karl Huysmans i Roland Barthes, entre d'altres.

  Al llarg de la seva carrera literària ha rebut diversos premis, entre ells:

• 1978 Premi Fastenrath
• 1983 Creu de Sant Jordi
• 1991 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
• 1992 Medalla d'Or al Mèrit en las Belles Arts
• 1998 Premi Nacional de Literatura
• 1999 Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

 

 

A claus de sorra

" A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d'un verd agosarat.
Les noies passaran i diran: - Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m'espera
i a crits estriparé l'embruix que me'n separa. "


Salveu-me els ulls

" Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada. "

 

 

COMENTARI: He escollit aquest dos poemes perquè m'agrada com fa servir les paraules per descriure la situació del primer, i com demostra que ell es queda sol i hi han moltes parelles juntes, i magrada el segon perquè també crec que gracies als ulls som el que som i actuem segons el que els ulls ens mostren.

Benvinguts

Benvinguts! Aquesta es la primera actualització/inaguració del meu blog de la l'assignatura de literatura catalana.

Utilitzarem aquest blog per penjar periodicament articles o informacio sobre diversos escriptors i poetes de la literatura catalana. Interntare actualitzar molt sovint i fer un bon espai per tota la informació, etc.

Hi hauran tots els links directes a cada blog dels alumnes de la clase de literatura catalana.

Espero comentaris de tothom sobre cada renovacio del blog!

Fins a una nova actualització!